Divendres, 28 de febrer
La invenció de Laura. Jordi Llovet
Cançoner. Tria de sonets
Francesco Petrarca
Traducció de Miquel desclot. Ed Pro, “Clàssics Universals”
Tots els cinèfils recordaran aquella seqüència del Citizen Kane en què l’investigador Thompson s’entrevista amb un tal Bernstein, un dels més fidels col.laboradors en les empreses periodístiques de Kane. Thompson no entén aquell amor tan forassenyat del director de diaris per la vulgaríssima cantant Alexander, i Bernstein li explica aquesta història: “Fixi’s en mi. Un dia, enllà l’any 1896, viatjava a Jersey en un ferry i mentre sortia el meu vaixell hi havia una noia que es preparava per baixar. Portava un vestit blanc i, a la mà, un parasol també de color blanc. Només vaig veure-la un instant, i ella, a mi, ni em va veure... però li asseguro que, des de llavors, no ha passat ni un sol mes que no hagi pensat en aquella noia” ( el tros del guió podria ser del mateix Welles, llavors joveníssim, però qui sap si no calia ser més vell per narrar una experiència tan assaonada, i per això els crítics l’atribueixen més aviat al coguionista. Herman Mankiewicz).
Es diria que a Petrarca li va passar el mateix amb Laura. En una guarda del seu famós “manuscrit virgilià”, Petrarca va confessar, sense marge de dubte, que el 6 d’abril de 1327, “durant el primer servei religiós del matí”, va veure Laura per primer cop: el poeta d’Arezzo tenia llavors 23 anys. I afegeix en el primer context: “I a la mateixa ciutat, el mateix mes d’abril, el mateix sisè dia, a la mateixa hora de l’any 1348, la seva llum va ser separada de la llum d’aquesta terra” (cabalística possibilitat, però data que assenyalaria, segons l’autor, les dues parts del Canzionere: les cançons adreçades a Laura en vida i les adreçades a ella mateixa després de traspassada). Els íntims de Petrarca sempre van considerar que tot això no era res més que una invenció i una falòrnia; però el poeta, a la segona de les seves Cartes familiars, adreçada a Giacomo Colonna, va tenir cura de puntualitzar: “Què dius? Que em vaig inventar el nom de Laura per poder parlar-ne i perquè molta gent parlés de mi; i que, en realitat, Laura no significa res en el meu ànim, sinó tan sols el llorer (lauro) poètic a què aspiro... i que, al contrari, sobre la Laura de debò, la bellesa de la qual sembla captivar-me, tot és producte de l’art, els poemes són fingits i els sospirs simulacions...!” A banda d’això, és cert que maurice Scève, culte poeta del XVI que agradava molt a Gabriel Ferrater, va identificar aquesta noia amb una real Laura de Sade, llunyana avantpassada del marquès, el qual, al seu torn, va escriure una carta a la seva mare, des de la presó de Vincennes, el 17 de febrer de 1779, paraules molt elogioses d’una parenta que, possiblement, no va portar a les venes ni una gota de sadisme – un text que estalvio al lector, com aquest pot estalviar-se la lectura del marquès de cap a cap.
Els historiadors encara donaran diverses voltes a la qüestió de l’existència real d’aquesta Laura; i ho faran debades. Perquè Laura no pot ser altra cosa que un invent. Potser és cert que Petrarca va veure una noia espectacular, a l’església citada d’Avinyó, quan era jove ( però, de bon matí, i amb molta son, l’empremta d’una cara podia haver tingut tanta de carnalitat com en un somni); i potser ho és que en va tenir clarícies quan ja havia tornat a Itàlia; fins i tot és possible que algú fes saber que aquella noia havia mort al cap de vint-i-un anys.
Però una obra poètica tan extraordinària com el Cançoner de Petrarca- del qual Miquel Desclot, amb aquest to medievalitzant que sol caracterítzar les seves versions de poesia; no pas inadequat en aquest cas, ens ofereix, per ara, només una tria de les composicions en forma de sonet-; per força havia de generar-se a partir d’una cosa.
La paraula clau, com sap tothom, no és altra que desig o amor-passió; els mateixos elements al capdavall que, amb intensitat menor i uns altres tòpics, menys sensuals de vegades, de vegades menys idealitzats, animen la producció poètico-amorosa d’Arnau Daniel, per posar un exemple trobadoresc, i de bona part dels poetes del dit dolce stil nouvo. Com a bon enamorat, encara més, com a bon poeta, Petrarca no solament no necessitava per a res la carnalitat de Laura sinó que aquesta carnalitat hauria estat un impediment i una nosa per escriure el Cançoner. Com a bon enamorat, o potser tan sols com a bon cantaire de l’amor, en tenia prou amb una idea, sustentada, en el millor dels casos, per una impressió tan fugaç, com la de Bernstein a la pel.lícula de Welles. D’aquest idea descarnada per a escarni de la passió mateixa, i potser només d’un element així, neix aquesta col.lecció de 366 cançons- una per cada dia de l’any, i la primera com a endreça- en les quals Laura assoleix la màxima “realitat” que un pugui afigurar-se: la realitat d’uns versos generats pel nervi i per l’empenta del desig. Més d’un italià deu perdre, encara, el món real de vista quan s’ha ficat al pensament la idea de Laura.
( El Pais/ Catalunya/ 27-2-03)
cromets 7:47 a. m.La invenció de Laura. Jordi Llovet
Cançoner. Tria de sonets
Francesco Petrarca
Traducció de Miquel desclot. Ed Pro, “Clàssics Universals”
Tots els cinèfils recordaran aquella seqüència del Citizen Kane en què l’investigador Thompson s’entrevista amb un tal Bernstein, un dels més fidels col.laboradors en les empreses periodístiques de Kane. Thompson no entén aquell amor tan forassenyat del director de diaris per la vulgaríssima cantant Alexander, i Bernstein li explica aquesta història: “Fixi’s en mi. Un dia, enllà l’any 1896, viatjava a Jersey en un ferry i mentre sortia el meu vaixell hi havia una noia que es preparava per baixar. Portava un vestit blanc i, a la mà, un parasol també de color blanc. Només vaig veure-la un instant, i ella, a mi, ni em va veure... però li asseguro que, des de llavors, no ha passat ni un sol mes que no hagi pensat en aquella noia” ( el tros del guió podria ser del mateix Welles, llavors joveníssim, però qui sap si no calia ser més vell per narrar una experiència tan assaonada, i per això els crítics l’atribueixen més aviat al coguionista. Herman Mankiewicz).
Es diria que a Petrarca li va passar el mateix amb Laura. En una guarda del seu famós “manuscrit virgilià”, Petrarca va confessar, sense marge de dubte, que el 6 d’abril de 1327, “durant el primer servei religiós del matí”, va veure Laura per primer cop: el poeta d’Arezzo tenia llavors 23 anys. I afegeix en el primer context: “I a la mateixa ciutat, el mateix mes d’abril, el mateix sisè dia, a la mateixa hora de l’any 1348, la seva llum va ser separada de la llum d’aquesta terra” (cabalística possibilitat, però data que assenyalaria, segons l’autor, les dues parts del Canzionere: les cançons adreçades a Laura en vida i les adreçades a ella mateixa després de traspassada). Els íntims de Petrarca sempre van considerar que tot això no era res més que una invenció i una falòrnia; però el poeta, a la segona de les seves Cartes familiars, adreçada a Giacomo Colonna, va tenir cura de puntualitzar: “Què dius? Que em vaig inventar el nom de Laura per poder parlar-ne i perquè molta gent parlés de mi; i que, en realitat, Laura no significa res en el meu ànim, sinó tan sols el llorer (lauro) poètic a què aspiro... i que, al contrari, sobre la Laura de debò, la bellesa de la qual sembla captivar-me, tot és producte de l’art, els poemes són fingits i els sospirs simulacions...!” A banda d’això, és cert que maurice Scève, culte poeta del XVI que agradava molt a Gabriel Ferrater, va identificar aquesta noia amb una real Laura de Sade, llunyana avantpassada del marquès, el qual, al seu torn, va escriure una carta a la seva mare, des de la presó de Vincennes, el 17 de febrer de 1779, paraules molt elogioses d’una parenta que, possiblement, no va portar a les venes ni una gota de sadisme – un text que estalvio al lector, com aquest pot estalviar-se la lectura del marquès de cap a cap.
Els historiadors encara donaran diverses voltes a la qüestió de l’existència real d’aquesta Laura; i ho faran debades. Perquè Laura no pot ser altra cosa que un invent. Potser és cert que Petrarca va veure una noia espectacular, a l’església citada d’Avinyó, quan era jove ( però, de bon matí, i amb molta son, l’empremta d’una cara podia haver tingut tanta de carnalitat com en un somni); i potser ho és que en va tenir clarícies quan ja havia tornat a Itàlia; fins i tot és possible que algú fes saber que aquella noia havia mort al cap de vint-i-un anys.
Però una obra poètica tan extraordinària com el Cançoner de Petrarca- del qual Miquel Desclot, amb aquest to medievalitzant que sol caracterítzar les seves versions de poesia; no pas inadequat en aquest cas, ens ofereix, per ara, només una tria de les composicions en forma de sonet-; per força havia de generar-se a partir d’una cosa.
La paraula clau, com sap tothom, no és altra que desig o amor-passió; els mateixos elements al capdavall que, amb intensitat menor i uns altres tòpics, menys sensuals de vegades, de vegades menys idealitzats, animen la producció poètico-amorosa d’Arnau Daniel, per posar un exemple trobadoresc, i de bona part dels poetes del dit dolce stil nouvo. Com a bon enamorat, encara més, com a bon poeta, Petrarca no solament no necessitava per a res la carnalitat de Laura sinó que aquesta carnalitat hauria estat un impediment i una nosa per escriure el Cançoner. Com a bon enamorat, o potser tan sols com a bon cantaire de l’amor, en tenia prou amb una idea, sustentada, en el millor dels casos, per una impressió tan fugaç, com la de Bernstein a la pel.lícula de Welles. D’aquest idea descarnada per a escarni de la passió mateixa, i potser només d’un element així, neix aquesta col.lecció de 366 cançons- una per cada dia de l’any, i la primera com a endreça- en les quals Laura assoleix la màxima “realitat” que un pugui afigurar-se: la realitat d’uns versos generats pel nervi i per l’empenta del desig. Més d’un italià deu perdre, encara, el món real de vista quan s’ha ficat al pensament la idea de Laura.
( El Pais/ Catalunya/ 27-2-03)